PLUJA DE COR

Sembla que va ser ahir quan vaig notar que plorava, si, el meu cor plorava.

Diuen que allà és on estan els sentiments, tal vegada per això sent cada nit soroll de gotes, gotes d’aigua que moren quan arriben al terra.

Una mort tan dolorosa que ni tan sols sents.

Al fons de tot, no hi havia res, només les runes d’un cor, escampat en un sòl fosc com l’odi.

Em vaig adonar que, afortunadament aquest no era l’únic, la Terra també plorava. Jo he perdut l’amor i ella el seu futur.

Però, encara hi ha una esperança. Caminar, caminar lluny d’aquí, de la terra, dels meus somnis més profunds, de la mort del desig.

Si hagués sabut que el xocar de les gotes fan tant de mal, avui, ara mateix estaria en el camp, amb el meu gos, estirats a la gespa comptant les estrelles.

Cada mati quan m’aixeco  em poso a escriure sobre el cel, sobre la vida, vides destrossades per la guerra. Vides que ploren al veure el seu imminent final, com el meu cor.

Mentre escric em demano amb profunditat “Per què va començar?”. Mai demano per què va acabar.

Per la meva sort, confio sempre en l’univers, que savi com és, mai s’equivoca.

Però també penso que, tal vegada, mai hagi començat, només va ser una sensació de que algú m’ha estimat.

 

  • Relato con el que participé en el concurso de Sant Jordi en 2016